YANGOON
YANGOON
Arribem a Yangoon, ciutat amb una sobre població, bruta i plena de contaminació. Ens dirigim cap a un dels hostels recomanats per la Lonely que es diu "White House". Doncs direm d'aquest lloc que és car, exageradament brut, i infinitament desagradable, un d'aquells llocs on només somriuen si veuen dòlars a prop.
Actualment Myanmar pateix un greu problema, massa turisme per a tan poca infraestructura hotelera, i ja se sap, quan la demanda és major que l'oferta, et trobes amb casos com el nostre, on ràpidament et diuen: "si no t'agrada l'habitació petita, bruta i cara, marxa que tinc gent esperant!".
Tot plegat molt desagradable.
Per 25 dòlars dormirem en una habitació sota una cisterna d'aigua plena d'humitats verdoses, enormes escarabats, sense aire acondicionat ni ventiladors que funcionin, sense finestres, amb llençols bruts de millor no saber què, i per acabar-ho d'enllestir, sense aigua per dutxar-nos. Un veritable "zulo", com tot el que anirem trobant a Myanmar, per sota dels 35 dòlars.
Les vistes des del terrat del hostel sempre seran millors que les del propi hostel, així que, per no ferir sensibilitats no les posaré al bloc.
Yangoon no té res bonic per visitar, només ens m’ha resultat curiosos els carrers plens de parades on hi pots trobar tot el que t'imaginis i més.
Destacar d'aquesta ciutat les seves galetes dolces. No podeu marxar sense tastar-les.
A Birmania hi vaig fer dues visites obligades.
La primera a la comissaria de policia per demanar escuts pel nostre amic Pere. En aquest país podràs veure les garjoles i us asseguro que les de casa són infinitament millors.
La segona, al parc de bombers, on hi ha alguna relíquia al seu parc mòbil.
Tot i intentar passar-ho bé, no podem ocultar el nostre malestar amb aquesta ciutat. Volem maxar ràpid d'allà, i amb les presses cometem un seguit d'errors.
El primer, comprar dos bitllets de bus al mateix hostel, per marxar l'endemà mateix cap a Bagan, els bitllets costen 15.000 kips cadascun. Però quan em relaxo i faig una ullada a la ruta, m’adono que això significa pujar massa ràpid cap al nord, i això no ens convé pel temps que tenim, així que decideixo sense èxit retornar els bitllets. El hostel, tot i tenir altres hostes esperant per comprar els mateixos bitllets de bus, no et permet retornar el teu, amb la qual cosa, si no trobes algú que te'l compri, el perds.
Per sort un turista anglès ens en compra un pel mateix que n'hem pagat. L'altre no el vendrem ni en broma, així que, en 15 minuts perdem 7.500 kips.
Segon error, unir-nos a un grup d'italians que estaven fent els preparatius per llogar una minivan per anar cap a Kalaw.
El trekking a Kalaw ja tenia planificat fer-lo, així que tot i sortir més car del que tenim pressupostat, parlo amb en Xavi i finalment ens hi afegim.
La minivan costa 400 dòlars, és a dir 65 euros cadascú. Caríssim, però com que volem marxar, acceptem agafar-la amb ells, ja que suposadament serà més car però també més ràpid que el bus. Un error greu que pagarem car ja que el camí serà molt dur.
El conductor parant cada tres hores per fer un "xec" a la minivan. Personalment crec que es tracta, d'una pràctica habitual al país, com un tipus de tradició birmana, ja que a l'autopista hi trobàvem autobusos parats fent el "xec" cada 30 quilòmetres. El nostre amic, s'ha anat parant cada vegada que veia un bus parat, i amb una lot, el perdíem de vista sota el vehicle per uns minuts.
Hem rigut força, però el cansament i els nervis per arribar són cada vegada més grans. El conductor a més a més s'adormia, amb la qual cosa tu no podies tancar ull per por a patir un accident.
Entre la conducció temerària dels birmans i el mal estat de les seves carreteres, no patir un accident aquí és tot un miracle.
De fet ens n'hem trobat amb algun de mortal.
Al final aquesta opció ha resultat ser més cara, més incòmoda i més lenta.
Finalment, després de més de 12 hores de viatge arribem de bon matí a Karlaw.
EL TREKKING DE KALAW A LLAC INLE
Situada a 1320 metres, Karlaw és el punt de partida per iniciar des d'aquí un trekking de 45 quilòmetres fins al llac Inle. Després de tota la nit sense dormir, tenim dues opcions, quedar-nos una nit per descansar i començar el trekking demà al matí, o començar-lo avui mateix tot i l'acumulació de cansament que portem a les espatlles. Els italians volen començar-lo quan abans millor perquè no tenen massa temps, però jo parlo amb en Xavi i li proposo començar-lo amb calma l’endemà. Jo veig més viable dormir i començar-lo descansats però, la cosa no surt com hauríem volgut. Tothom ens diu que a Kalaw, sense reserva, no hi dormirem pas, així que després de buscar inútilment algun hotel disponible, ens hem de posar les piles, i sense dormir començar a caminar amb la resta del grup.
El trekking surt per 30 dòlars cadascú. Inclou guia de parla anglesa, aigua, els àpats de dos dies i dormir al monestir.
Si vols que la motxilla sigui transportada fins el lloc de destí hauràs de pagar només 3 dòlars més. Acceptem i omplim una motxilla amb les coses que creiem que necessitarem, l'altre demanarem que ens la portin fins a l'hotel d’Inle.
El que no us podeu oblidar a la motxilla són les "xancletes". Les dutxes del monestir són peculiars. Per la resta, lo típic per a qualsevol trekking: calçat de muntanya, ulleres de sol, barret, crema solar, pastilla de sabó i un frontal (importantíssim).
Iniciem el trekking dins una furgo i a pocs quilòmetres ens deixen en un camí de carro envoltat de magnífics prats verds.
Aquest trekking és una de les coses més maques que he fet. Tant pels magnífics paisatges com per la gent que et trobes pel camí. Persones anònimes que et reben amb un somriure i que volen que els facis fotos.
Passem per petits poblats habitats per comunitats minoritàries com ara, "palaung", "pa-o", "intha" i "shan", on farem parada en una d'aquestes comunes per dinar a la casa d'una família.
Veiem gent treballant als caps d'arròs, temples budistes i fins i tot impressionants arbres de Bodhi (Ficus religiosa), arbre sagrat davant el qual Buda va asseure’s a esperar la il·luminació fa 2500 anys.
Mireu en Xavi que petit davant el Bodhi
Pintura de Siddharta sota l'arbre Bodhi de la stupa Shwedagon Paya.
Aquesta nit ens quedarem a dormir al monestir budista.
Sens dubte aquesta serà una experiència única i increïble.
Sopar a terra amb l'única llum d'una espelma, rentar-te a les fosques amb l'aigua gèlida d'un dipòsit, i dormir a terra al costat dels monjos.
Aquí no has de tenir manies ja que no hi ha cap comoditat, per exemple, per dutxar-me he hagut d'omplir una galleda d'aigua que hi ha en un dipòsit fora del temple, i amb un petit topall m’he anat mullant a "pilota picada" entre dos parets de ciment que no et tapen de res, o sigui que tothom et veu. Això o anar brut, tu tries!
INLE LAKE
Segon dia de trekking per arribar al llac Inle. Estic cansada però contenta, aquesta part del viatge m’ha agradat molt i estic molt il·lusionada.
Agafem una barca i ens dirigim cap a l'hotel situat Maing Thauk, la zona nord del llac.
A l'arribar veiem que tot i tenir hotel reservat, en aquesta part del país, les coses no han canviat massa, hotel brut i car i poca disponibilitat, o sigui que ens passarem pràcticament tot el dia connectats a internet per buscar un hotel al nostre pròxim destí, Bagan.
Decidim passar només dues nits a Inle. És suficient i et dona temps de veure de fer-te una bona idea de la zona. Si us voleu quedar més temps mireu de fer algun trekking. Hi ha zones molt interessants però aneu amb compte.
Nosaltres hem llogat dues bicis. Les bicis són força velles però per 1€ cadascuna trobem que són prou bones. He recorregut tots els camins i petites aldees voltants. He pogut veure com viu la gent d'aquest estat i tothom que s'anava creuant amb mi em saludava. Fins i tot hi ha hagut qui ha sortit corrents de casa seva per venir a saludar-me. Són una gent realment extraordinària que t'omple el cor amb el seu somriure, la seva hospitalitat i sobretot la seva bondat.
He pujat a la Pagoda de Yan Aung Nan Aung Hsu Taung Pyi, un temple magnífic en el qual estàs completament sol, tu i els monjos, que molt amablement et reben amb un meravellós somriure.
He pujat a la Pagoda de Yan Aung Nan Aung Hsu Taung Pyi, un temple magnífic en el qual estava totalment sola, amb els monjos. Els monjos molt amablement t'acullen, com ja és habitual en aquest país, amb un meravellós somriure.
Les vistes al llac Inle des del temple són espectaculars.
A llac Inle hi hem vist uns paisatges realment espectaculars, sens dubte les bicis han estat una molt bona opció.
Com a coses curioses, durant el dia d'avui, comentar que he pogut veure com la gent utilitza el riu per a gairebé tot, desplaçar-se, comercialitzar, dutxar-se o rentar la roba.
També he pogut veure una escola infantil on els nens reciten contínuament la lliçó, o fins i tot, una família m’ha rebut a casa seva. Tenien un porquet com a mascota. Ha sigut molt divertit.
Toca dinar i després d'una experiència molt desagradable que va viure en Xavi en un restaurant de la zona, decideixo no fer proves rares i tornar al mateix restaurant del dia anterior. Vaig a "L'Inle Pancakekingdon" a dinar les frenchs frites, una amanida de tomata, i un Sandwich de tomàquet, ceba i formatge amb una big Beer per 4€. Us recomano que visiteu aquest restaurant, està una mica amagat, es troba just al costat d'un local d'internet, i val molt la pena tant pel preu com per la qualitat del seu menjar.
En general, tot el llac Inle val molt la pena, i crec que s'hi poden fer unes rutes de trekking o running molt bones, però en Xavi vol marxar, no es troba massa bé i per no complicar-ho més, accepto i decidim anar cap a Bagan, , aquesta tarda mateix agafarem un bus que ens portarà a la que serà la nostra última ciutat a Birmània, Bagan.
D'INLE LAKE A BAGAN
L'hora prevista de sortida del bus són les 18:00h però com aquí ningú t'assegura que arribi a l'hora justa, anem cap a l'estació a les 17:30h.
Finalment el bus arriba tocades les 19:00h.
Aquesta vegada no va molt ple de gent i podem agafar-nos dos seients per a cadascú. Tot i això, cap dels dos aconsegueix dormir.
Entre pitus i flautes portem sis dies des que vàrem arribar a Birmània sense dormir una sola nit en condicions.
Estem esgotats, i el pitjor de tot està per arribar.
A Bagan no hi tenim hotel reservat perquè no he aconseguit trobar habitacions per enlloc.
El bus ha d'arribar a les 6 del matí, però miraculosament arriba a Bagan a les 3:30 de la matinada.
Imagineu-vos el que això ha suposat. Cansants, bruts, sense hotel i perduts pels carrers foscos de Bagan a la matinada. Un horror, que pels que coneixeu en Xavi, us podreu imaginar el que he hagut de suportar.
Donem voltes per tot arreu, però no trobem cap local obert, ni gent pels carrers, això sembla més una ciutat fantasma que la ciutat de les mil pagodes.
Els carrers són foscos i m’he de fer llum amb el frontal.
Trobem altres motxileros dormint per les cantonades fosques o davant les portes dels hostels esperant una oportunitat. Sembla ben bé una pel·lícula, o un mal son.
No se què fer per aconseguir una habitació, així que vaig tocant sense èxit la porta de totes les guest house que ens anem trobant, la situació no pot ser més desconcertant. No contesta ningú, i les que ens obren ens miren amb cara de sorpresa al veure que hem arribat a Bagan sense hotel reservat i ens diuen que està tot ple des de fa setmanes.
Desesperada i amb ganes de que la nostra mala sort canviï, li demano a l'amo d'un bar mig tancat si ens pot servir uns cafès per esperar-nos allà fins que surti el sol.
Mentre en Xavi no para de queixar-se, l'home del bar, molt amablement m'ofereix un recipient perquè em renti la cara amb aigua i sabó. No vull mirar-me en Xavi perquè la seva cara d’emprenyat fa por. Jo penso que no serveix de res enfadar-se i desesperar-se en aquests moments. La veritat és que tinc fe que trobarem alguna cosa, i de no ser així, sempre podem demanar que ens acullin en algun monestir, així que jo estic molt tranquil.la. Quan es faci de dia ho intentaré de nou i potser tindrem més sort.
Mentre som allà asseguts només escolto les passes descalces dels monjos que fan la seva peregrinació matinal en silenci. És tot fosc, però noto com ens passen a un metre sense alçar la mirada. És realment espectacular. Jo gaudeixo de cada cosa que veig a Birmània.
A partir de les 5 del matí comencen a apropar-se alguns conductors de tuk-tuk per oferir-nos hotels allunyats per 40 dòlars, massa cars pel pressupost que tenim estipulat.
Són gairebé les 7 del matí i encara no he pogut trobar un lloc on dormir per menys de 25 dòlars. Així que paguem els cafès i carregats amb les motxilles anem a petejar-nos de nou la zona per trobar alguna habitació.
Penso que la cosa no pot anar a pitjor, però sí, quan portem 5 minuts caminant comença a ploure cada vegada amb més força.
En Xavi cada vegada està més enfadat. No vol escoltar a ningú i camina uns metres per davant meu. Poques vegades l'havia vist així, no sé què dir, l'idea de venir a Birmània ha estat meva, penso que si això no és la fi de la nostra relació, ho serà de ben segur de l'aventura birmana.
En un rampell de desesperació entro en una casa particular i li demano a la dona que hi viu que ens ajudi. La veritat no sé què va passar llavors, però amb poc menys de 20 minuts ja teníem hotel. Va ser tot un miracle o molta fe.
A més a més, l'hotel no estava gens malament. Dels millors que hem trobat pel país per un preu de 30 dòlars i un agradable jardí on podies connectar-te a internet.
Durant el viatge és l'únic hotel que trobarem amb banyera. Omplo la banyera i m’hi fico com puc, els birmans són molt petits i la banyera no deu fer més de 1,20m. Aquests asiàtics tot ho fan molt petit. La situació em fa molta gràcia però m'aguanto el riure, perquè en Xavi segueix igual d'enfadat i a més a més amb un refredat que arrossega des de Yangoon. Vol marxar d'aquest país el més ràpid possible.
La veritat és que en aquests moments, Birmània no és un país per a motxileros. M’ha quedat ben clar que aquí s'hi ve amb el viatge lligat i organitzat des de casa, la motxilla, malauradament, no hi té cabuda.
En Xavi es fica al llit i jo agafo trastos i surto a donar una volta per la ciutat.
Avui a Bagan hi plou molt. Penso que això serà bo, amb aquesta pluja molts turistes es quedaran a l'hotel i no hi haurà aglomeracions.
Regatejo una mica i aconsegueixo llogar una bici per 1.500 kips que són poc més d'un euro. Avui provaré la qualitat i resistència del forro de pluja que em vaig comprar. Em dirigeixo cap a Old Bagan, tinc pressa, vull veure tantes pagodes com pugui.
A la motxilla hi porto el "dhoti" és un tros de tela tipus llençol de color lila que em vaig comprar a Yangoon. En aquest país els homes usen el "longyi". Jo em poso el meu "dhoti" abans d'entrar a cada pagoda per tapar-me les cames.
És fantàstic. He encertat el dia. Dins la gran majoria de pagodes estic sola i en algun moment he sentit fins i tot una mica de por.
Vaig a l'hotel a buscar en Xavi, encara dorm, està molt malalt però no vull que es perdi tot allò, seria una pena. També necessito canviar-me de roba, porto fins i tot la roba interior molla. El forro ha fet la seva funció però la cortina de pluja ha sigut molt bèstia.
Finalment s'anima i junts anem a buscar una bici per a ell a bon preu i ens dirigim de nou a veure les pagodes.
DE BAGAN A YANGOON
El pla del dia d'avui per poder marxar definitivament de Myanmar és el següent, agafar un bus de Bagan a Yangoon, 12 hores de viatge, un taxi de l'estació de bus fins a l'aeroport de Yangoon, un vol a les 12:30 de Yangoon a Bangkok i, sense sortir de l'aeroport, un segon vol a les 18:30 de Bangkok a Krabi. Tot plegat una mica complicat de quadrar, però crec que ho hem fet bé. He d'anar en compte, no vull que res falli, estem cansats i volem marxar de Myanmar. Se que tot el que passa en aquest país és anormal. Ja he agafat els vols amb suficient marge de temps com per no enganxar-me els dits. Ara només espero que tot surti com vull.
El bus surt de Bagan a les 18:30 carregat de gent, la majoria natius. Nosaltres dos i sis estrangers més el completem.
En veure el tipus de bus i la gent que hi va ja em faig una idea de com seran aquestes 12 hores infernals.
Intentem colar-nos al davant però ens fan fora i ens descol·loquen darrera de tot, just a la penúltima fila. Segons en Xavi, estem asseguts fora de l'eix de les rodes del darrera de l'autobús, i no vull saber què significa aquest tecnicisme, però que Déu ens agafi confessats.
El resum d'aquestes 12 hores no se ben bé com definir-lo. Diguem que serà la nostra penúltima experiència desagradable al país.
Les causes, són ben diverses. La primera, la maleïda música birmana que ha sonat de forma estrident al bus fins ben tocades les dues de la matinada. La segona, una tradició birmana. Els birmans tenen una sana i porca costum de no reprimir cap necessitat fisiològica, doncs bé, imagineu-vos com poden arribar a ser 12 hores escoltant rots i pets de tota mena dins un autobús. Ha estat molt desagradable, si no ho vius, no t'ho creus. A més a més, sembla un concurs de a veure qui el fa més fort, i com no, el que ha guanyat el premi gros, es trobava assegut just darrera nostre. Gairebé que preferim escoltar la música birmana.
Superat el malson de l'autobús, queda una última experiència surrealista, l'aeroport.
Hi arribem a les 4:45h de la matinada amb l'esperança de poder rentar-nos la cara, prendre un cafè i descansar una mica abans no agafem l'avió. Doncs, hauríem pogut fer-ho de no ser perquè l'aeroport no obre les portes fins les 5:30h del matí, i la cafeteria és tancada fins les 8:00h.
De totes les coses surrealistes que he viscut a Myanmar, aquesta s'emporta la palma. A les 5 de la matinada, ens trobem al bell mig del carrer, juntament amb un munt de gent, esperant amb maletes i motxilles que un policia ens obri el portal per accedir a l'aeroport. Senzillament increïble. Aquestes són d'aquelles coses que penso que la "Lonely Planet" o el "Canal Viajar" saben, però mai mencionen.
Després de renegar durant gairebé tres hores, a les 8:00h ja ens han deixat accedir a l’interior i hem pogut rentar-nos la cara i prendre un capuccino a preu d'or.
Són tan grans les ganes de marxar del país que intentem sense èxit volar cap a Bangkok amb l'avió de les 8:30h. Evidentment, no podem si no comprem un bitllet nou, així que esperem fins que el nostre surt a les 12:30h.
Arribo a Bangkok amb l'agradable sensació d'aquell que arriba a casa. L'aeroport de Dong Muang ja m’és familiar i Tailàndia m’acull com sempre amb gran hospitalitat.
Les platges de Krabi m’esperen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada